Vamos a empezar... prepárate.
Una, dos y tres.

TORNADA
Levántate, levántate y saluda.
Siéntate, siéntate y sonríe.
Somos felices porque hoy estamos de fiesta
con el Hermano Gabriel.

Muchas cosas nos enseña para vivir como él
Si tú quieres es fácil, sólo presta atención.
Compartir, amar y jugar. Perdonar, trabajar y rezar.
Vamos a disfrutar, prepárate.

TORNADA

Hola tots.

Ara coneixerem una mica més els instruments musicals.

Fes click aquí i tot seguit...

1) Fes dos clicks sobre la paraula: "Escolta’m" que surt a l’esquerra.
2) Després, entra a les diferents famílies d’instruments.

Quan acabis, pots posar-te a prova fent un click al botó: "Avalua’t". Així veuràs si ja saps tot el que cal saber sobre els instruments o si et convé repassar una mica més.

No veus res? Ni la paraula Escolta’m ni Famílies d’instruments? Aleshores clicka a sobre d’aquestes lletres: ABC

És possible que algú de cinquè pensi...
"Després de deixar-nos les cames tulides de tant picar la cadena rítmica, ara va el Xavi de música i diu que, a més a més, hem de fer de compositors. I això cóm es fa?"

Hola a tots. Bé, de fet, quan us dic que heu de fer de compositors vull dir que heu d’intentar crear una petita melodia. Per això, només cal que proveu de tocar unes notes amb la flauta en un determinat ordre. Si us agrada el que escolteu, us ho apunteu i mireu de continuar fins que acabeu de completar la melodia. Si no us agrada, canvieu l’ordre de les notes, la seva durada, el tempo o mireu de fer servir unes altres notes. Es tracta només de mirar d’escoltar el que toquem fins que ens agradi prou.

És clar que ha de ser una melodia inventada per vosaltres. No ha de sonar l’himne del Barça, ni la música d’uns dibuixos animats.
Tampoc us demano que la vostra melodia s’assembli a les de Wolfgang Amadeu Mozart. Ara que ben mirat... tot és possible.

Aquest any 2006, hem celebrat el 250 aniversari del naixement de Mozart. Mozart ha sigut un dels grans compositors de la història de la música. De ben petit ja s’inventava músiques i feia concerts. Un geni, oi?
A la gent li costa imaginar que un nen tant petit tingués tanta facilitat per la música. Sembla mentida, sembla que una cosa així no pugui passar ara, oi?

Doncs... sí.
El video que teniu a continuació és l’actuació d’un nen ben especial. Potser serà un nou Mozart. Hi ha pianistes adults molt importants que diuen que aquest nen és un geni. El seu nom és: Matt Savage.

La música que toca,l’ha inventat ell. Mireu-vos el video i no us espanteu, no heu de fer una composició com aquesta ni heu de tocar igual que ell.

 Avui dia, la música no arriba a nosaltres de la mateixa manera que ho feia fa dos-cents anys.
En l’actualitat, podem escoltar música prement un botó. En el passat, per fer el mateix, abans hauriem de disposar d’instruments musicals i d’algú que els sapigués fer sonar amb una mica de gràcia. Álgú que dominés el llenguatge de la música i les seves característiques com a eina de comunicació i d’expressió artística. És a dir, un músic.

 Al llarg de la història, la música sempre ha format part de diferents moments de la vida de les persones. A les festes i balls de celebració, en moments tristos, en ocasions on era necessari exhaltar la moral, en moments de quietud i en moltes altres situacions, la música i els músics eren al servei de les persones i de les seves emocions, però també esdevenien creadors i intèrprets d’un llenguatge que coneixien millor que ningú.

 I què tenia de diferent això a la música d’avui? Bé, doncs la diferència és que, en èpoques passades, si volies escoltar música a una festa, a un enterrament, a una desfilada o dins una església, havies de portar els músics amb els seus instruments i les seves partitures i demanar-los que toquessin. Avui dia, gràcies a la música enregistrada, l’electricitat o la ràdio, podem escoltar música sempre que volguem i allà on volguem. I a sobre, no hem d’esperar que els músics toquin aquella peça que a nosaltres ens agrada tant, sinó que podem posar la nostra música preferida en un aparell i l’escoltem en un tres i no res.

 Sembla doncs, que ara la música és com una mena de medicament per càpsules que cadascú pot consumir quan la necessiti. Des  d’aquest punt de vista, la música enregistrada és del tot millor que la música en directe, oi?

 Doncs no necessàriament. Tot i què la possibilitat d’enregistrar música va suposar un gran avenç, d’altra banda, també va fer que es perdés part de la seva emoció. No se sent el mateix quan s’escolta una cançó a la radio que  quan s’està davant dels músics en un concert i acompanyat de moltes persones que t’envolten . L’escolta de música en directe, esdevé un moment únic i irrepetible, una experiència diferent a la d’escoltar un mp3.l

 Malgrat tot, no podem dir que sempre sigui millor escoltar música en directe que enregistrada.

 Tot dependrà de la qualitat dels músics que interpretin la música en directe, ja que un mal concert pot ser realment insoportable.

 També hem de ser conscients de que la tècnica posada al servei de la música fa que canti bé fins i tot una paret. No sempre hem de creure que perquè un senyor que surt per la tele ha fet un disc , aquest senyor sap cantar o tocar molt bé. Diguem que els estudis de gravació on s’enregistra la seva música poden fer que una veu desafinada, soni perfectament afinada en el disc. Així doncs, l’ única manera de saber si aquest senyor és un bon cantant seria escoltar-lo en directe. Però si com hem dit fa una estona, cada concert en directe és un moment únic i irrepetible, no sabrem si un músic és bo, si l’escoltem una sola vegada. Pot ser que tingui un bon dia, com que el tingui dolent, o que estigui refredat.

 Bé, al cap i a la fi, es tracta de que siguem una mica més crítics quan estudiem una música i de que siguem capaços de saber que és, realment, allò que estem escoltant.  No obstant, a banda de l’estudi musical, hi ha el plaer d’escoltar la música que a un/una li agrada, i això, és una cosa diferent. Tothom ha de gaudir de la música com li vingui de gust i de la manera que li vingui de gust. Si no fos així, la música, ja sigui enregistrada o en viu, perdria el seu encant, deixaria de tenir sentit.

 A continuació, teniu dos videos d’una mateixa cançó: One del grup U2, acompanyats per la cantant Mary J Blidge. El primer, és el videoclip comercial, el que ha estat més tractat a un estudi; el segon és el vídeo de la mateixa cançó extret d’un concert en directe. Però recordeu que tots dos són enregistraments, gravacions. No tenia prou diners per contractar el grup i enviar-lo a casa vostra per interpretar aquesta cançó.

Observeu-los bé i digueu-me quines diferències hi trobeu.

Imatge importada des de Flickr a aquest blog, mitjançant codi html

Violí, viola, violoncel i contrabaix.

  Gairebé tothom ja sap cóm és i cóm es toca un violí, però els seus germans grans: viola, violoncel i contrabaix, sovint són oblidats pel gran públic.

  De la viola, podem dir que és com un violí crescudet. Té una mida una mica més gran que el violí i el seu so, tot i que s'assembla força al del violí, arribar a fer sons una mica més greus que aquest. I és que ja se sap... en música, la mida de l'instrument ens dona pistes sobre cóm serà el seu so. A més gran... so més greu, i a més petit... so més agut. 

  I què passa amb el violoncel i el contrabaix? Doncs que són els més grans de la família de corda fregada. Aquests ja no es poden tocar recolzant-los entre la barbeta i l'espatlla com el violí o la viola. 

  El violoncel, l'hem de tocar asseguts, posant el seu cos entre les nostres cames i recoltzant-lo al terra mitjançant una petita barra de metall que s'anomena pica. El seu so, és més greu que el del violí i la viola i molta gent creu que és tan dolç com trist.

  El contrabaix és el més gran i el més greu dels instruments de corda fregada de l'orquestra. És tan alt, que l'hem de tocar drets i també es recolza al terra mitjançant un pica. Però per transportar-lo d'un lloc a un altre, la podem amagar dins el cos de l'instrument.